Tarda a la cuina i altres novetats gens relacionades amb el menjar

Bon dia i fantàstica tarda de vent i roba volant pels carrers a tothom! Primera entrada de l'any i, com no podia ser d'altra manera, serà sobre menjar! Menjar i coses que em - encara - em segueixen passant.

I comencem per la més divertida - i poc original - de totes. Gràcies a que les editorials de còmics de tota la vida només saben comprar llicències d'obres poc originals - per tema repetitiu i recurrent - o arxiconegudes - i per tant, poc recomanables i sobrevalorades per la majoria -, porto alguns mesos aficionada als catàlegs de les petites editorials, que solen ser més innovadors - no en temàtica necessàriament però si en el bon gust a l'hora d'escollir què portar i què no -. Total, que Tomodomo i Milky Way són, ara per ara, top top - sempre que en Bernabé no aparegui gaire, cosa que no sol passar perquè, curiosament, les noves editorials se'l rifen i, per contra, les de sempre l'han substituït en gran part de les seves obres -. A més, si hi sumem que les col·leccions que porten són finites - al·leluia - i curtes - doble al·leluia -, el bon concepte que en tinc augmenta minut a minut. I direu "Què té això de divertit?". Simple. Dijous passat vaig ser a Norma, comprant - Ten Count, per exemple, un manga yaoi que ja vaig veure al Saló però vaig deixar per més endavant, i que té un dibuix molt ben cuidat i una història força curiosa - i quan esperava el meu torn, vaig tenir una experiència propera a l'assassinat. No el meu, sinó el del geni que va tenir la meravellosa idea de fer servir la potent veu d'en Marc Zanni per anunciar el torn de caixa - vigileu molt quan sigueu a la cua o tindreu un atac de cor sorpresa -. Estàs tan tranquil, esperant per pagar i, de sobte, sents parlar aquest home. "Caixa 4", diu. Sa puta mare, quin ensurt em vaig endur i, atenció!, que jo ja sabia que passaria però estava tan a la parra que em va fer saltar. Literalment. Mig pam. Vaig sortir de Norma amb el cor a la mà... i que no volia tornar a entrar, eh! Coi de Zanni...

Què més... ah, sí, Gigamesh. Potser el nom no us diu res però és una de les millors llibreries sobre gènere fantàstic i ciència ficció de Barcelona - molt millor que l'FNAC -. També hi vaig anar. Amb la gent del fansub i si no hagués estat perquè tinc un autocontrol immaculat - mentira - m'hauria gastat el sou d'un mes allà mateix. En poc menys de dues hores. I tan feliç. Bé, que em desvio. La gràcia d'aquesta anècdota es troba en el llibre que em vaig comprar. En un d'ells, vaja. M'estava mirant tota una saga - que pinta molt interessant i que ja m'he apuntat com Must have sí o sí - i, de reüll, vaig veure tres o quatre llibres amb els caps d'uns dinosaures al llom. La Shru, que també voltava per allà, en va agafar un i em va llegir el pròleg - jo tenia les mans ocupades amb altres llibres que, sí, exactament, van tornar amb mi a casa -. Només sentir la primera frase, vaig saber que aquell llibre havia de ser meu. I m'importava una merda si era una col·lecció de 3, 30 o 3000. I el llibre diu així:

"Sixty-five million years ago, aliens transplanted Earth's dinosaurs to another world."

I ja està. Ara sé que és una trilogia. I, vés a saber, potser es revaloritza amb el temps i me'l puc vendre per una pasta gansa - està signat per l'autor i això dóna classe! -. Com torni a Gigamesh i s'hagin venut els dos següents, m'agafa un pataflus. 

I l'última novetat, ho prometo, és que m'he reenganxat a l'alemany. Des de casa. Abans d'ahir em va arribar el llibre de C-Grammatik que havia comprat a Amazon i, després de voltar perdut per la meva habitació - ara a la taula, ara al llit, ara al moble de la roba, ara a terra, ara a la taula i pobre de tu que tornis a moure't -, sembla que ja ens hem fet amics i, des d'ahir, ens hem endinsat plegats en el fantàstic món de l'autoaprenentatge - veig venir que, quan arribin els llibres de lectura, m'oblidaré de la gramàtica durant una llarga temporada -. Pels pocs exercicis que porto fets puc constatar que 1) al loro, que no estamos tan mal! i 2) hi ha errors que tinc tan assumits, que desfer-me'n serà improbable, per no dir totalment impossible, inconcebible! M'espera una bona feinada...

I ara sí, que ja us he marejat prou. Menjar, menjar! Crec que feia molts Nadals que no passava tantes hores a la cuina. I tampoc m'hi he estat gaire - les suficients per agafar-me un kit-kat fins el Nadal vinent -, però sempre em sembla massa - i us ho diu una que s'ho passa teta entre fogons -. En fi. Doncs ahir m'hi vaig estar tres hores llargues preparant part del sopar - i com que nosaltres, per cap d'any, som de formatge i pa, suposo que dir-ne plat principal no és mentir exageradament -. La idea la vaig treure de la revista Cuore. Sí, Tubercles, sí, la Cuore entrava sovint a casa - concretament amb El Periódico, cada diumenge - i, ja que la part rosa no m'interessava mitja merda, em vaig aficionar a col·leccionar les receptes que em semblaven interessants. A més, aquest aniversari passat, me mare i me germana em van regalar una llibreta cada una perquè hi pogués apuntar les receptes noves i passar a net les velles. Per tant, tenia molt fresca la de la revista i em va semblar que seria un bon sopar. De quina recepta parlo? Doncs d'aquesta.

Massa brisa, carn picada, ceba i poma.

Van ser un èxit. Menys per un detall minúscul i insignificant - damn you, ermana!-. La recepta duu poma i què casa més bé amb la poma? Quin és l'ingredient que més sovint acompanya la poma? Sí, exacte, la canyella! I qui odia la canyella a casa meva? Un altre cop sí, me mare. Fins que me germana no va obrir la boca, me mare ni va saber què era aquell sabor que li resultava estrany. Quan a la petita de la casa se li va ocórrer mencionar-ho, el sentit aràcnid de la meva mare es va despertar de cop i, de sobte, ja no li acabava de fer el pes el pastisset. What?! Però si fa mig minut t'encantava! Jo, aquestes coses, no les entenc. Hulk triste ;__;

Encara n'han sobrat un parell. Ja tinc sopar, tot i que el concepte "sopar", ara mateix - i durant tot el període de Nadal - se'm fa força coll amunt. A vosaltres també us passa? Sóc jo la única que obre la nevera i sent el cant d'una sirena? Un cant ineludible? I què me'n dieu de la xocolata, no us parla? Només a mi? Suspicious...

Bé doncs, no sé quan ens tornarem a llegir però no us tocarà esperar gaire, que el de Dia de Reis el tenim a tocar. Bona setmana a tothom, en especial pels qui treballem, que esperarem amb candeletes del dia 6 al matí. Feu bondat i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

I aquí el tenim: el famós llibre dels dino-aliens!