Sobre el formatge vegà i d'altres pluritonteries
Fa un parell de dies llegia a l'Ara un article sobre formatges. Formatges vegans concretament. No sóc vegetariana, ni tampoc vegana, sóc omnívora - tal i com el mico va caure de l'arbre, així em vaig quedar - però això no vol dir que estigui a favor de la crueltat amb la que la indústria tracta els animals que ens serveixen d'aliment. Ni de lluny. Si bé mantinc les meves distàncies amb el món animal per motius que no vénen al cas, no m'agrada que pateixin - és més fàcil convèncer-me perquè ajudi als animals i el planeta terra que no pas a l'espècie humana - i, encara que això no vol dir que deixi de menjar carn i peix - en part, per l'esperit caçadora-recol·lectora, en part perquè me mare faria bistecs amb mi -, sí vol dir que m'interesso per formes alternatives d'alimentació. Vol dir que quan toca fer-me el dinar, escullo el consum vegetal i no l'animal - llevat que al frigorífic hi hagi carn o peix descongelats, a punt de fer-se malbé... tinc consciència però sóc catalana i la pela és la pela -. Així que provar coses noves no és un obstacle insalvable en la meva dieta. De fet, aquesta desviació cap el menjar de cabres va començar quan me germana va reduir a zero el consum carni - li feia enveja veure'ns menjar hamburguesa de pollastre, que ja és trist estar gelós d' això, però vaja... - i vaig començar a preparar hamburgueses vegetals. I direu, per què no les compràveu al súper? Bona pregunta. Aparentment, les que hi havia eren soles de sabata - dolentes, dolentes - i la meva germana no n'estava gens. Resumint, que em vaig aficionar a fer-ne. Després vaig descobrir una nova teteria al barri amb cereals i llavors de tot tipus, l' herboristeria i les seves meravelloses begudes vegetals i una cosa va portar a l'altra.
Total, que avui he baixat al centre per a comprar formatges vegans... i he tornat a casa amb les mans buides. De formatges - d'altres productes sí n'he comprat -. Parlem clar, eren cars. Pel volum que tenien - que no passaria dels 400 grams - m'ha semblat que el preu era excessiu. El més barat eren 14.50€ i, si bé tenia moltes ganes de tastar-lo, no m'hi he atrevit. Tota una peça sencera - qui sap si m'agradarà! - a aquest preu no l'he volguda comprar. Potser, si hagués estat una porció, com les que compres al súper, sí me l'hagués endut però tota no. I m'ha sabut greu, perquè de debò que vull tastar-lo. Així que si algú coneix algun establiment on en venguin i no hi hagis de deixar un ronyó com a penyora... El que sí he comprat ha estat Yogi Tea, hamburgueses i la mal anomenada llet vegetal - coco i arròs -. És una llàstima que el menjar vegetarià i vegà tingui aquests preus: no és just pels qui volen tastar-lo però, sobretot, no és gens gens just pels qui han fet d'aquestes alternatives la seva manera de viure. I si entrem en la qüestió dels productes ecològics, apaga les llums i comença a còrrer. És un atracament. I, atenció, que no estic carregant contra els productors d'aliments ecològics, sinó contra el capitalisme en general. Lògicament, un producte que no s'ha generat en massa, que ha tingut un ritme de creixement natural, que no conté productes nocius per l'organisme serà sempre més car que la resta. Però si la resta no tingués els preus que té i els sous del gruix de la gent fossin normals i raonables, aquesta estrebada a la butxaca i a la nostra economia no la notaríem d'aquesta manera. El buit que els diners deixarien a la cartera no seria tan significatiu. Mira, la crisi, un dels altres motius que afavoreixen l'aparició de malalties relacionades amb una mala alimentació. Tenim un sistema de merda, DE MER-DA. I encara hem d'aguantar que el caragirat M. Rajoy digui que ja hem deixat enrere els problemes i maldecaps. De debò, aquest paio necessita un bany de realitat a l'estil Jocs de la Fam. En fi, he començat parlant de formatge i mireu com he acabat, mencionant altres derivats de la vaca.
Una de les altres pluritonteries que us volia comentar és que la meva nova habitació és, per fi, meva! Falta un detallet minúscul que encara no he pogut perfilar del tot - mireu, la vida és com és, i a casa no hi tinc paper fotogràfic, així que no permetré que el quadre que queda per penjar em prengui el son - però ara ja tot és meravellós i meu, sobretot meu. Tots aquests dies que l'habitació ha estat a mig gas, a mig fer, m'ha semblat un espai estrany, aliè. No acabava de connectar amb ella - i encara tinc un parell de forats que penso omplir, però són extres que no vénen al cas - i això em posava trista. Ara que les làmines ja són a la paret i que les figueres han abandonat la caixa per ocupar el prestatge, em sento molt més en el meu hàbitat natural que no pas fa una setmana. A la botiga on treballo sovint fem referència al tema "mur inspiracional" - si bé, i per temes estrictament de màrqueting, la meva concepció i la de l'empresa varien en diversos punts - i, com qualsevol que es passi per aquí sabrà, jo en tenia un. De fet, ha sortit sovint de fons a les fotos que he penjat: el meu suro farcit de fotografies, imatges, entrades a museus, punts de llibre i, en general, qualsevol cosa susceptible a ser penjada. Doncs bé, ara no en tinc - principalment perquè se'm va prohibir taxativament tornar a enganxar res amb cola blanca a la paret - però, potser com a compensació, tinc una "cantonada inspiracional". Quan vaig saber que hi hauria un canvi d'habitació, vaig tenir molt clar que en algun punt geogràfic del meu nou espai, hi hauria llibres. I no em refereixo a les estanteries, sinó a un punt localitzat on hi pogués deixar aquells llibres que més m'agraden o que més m'estimo - llibres i encens, dos conceptes que sempre van de la mà en el meu imaginari -. A partir d'aquí, la cantonada va començar a créixer sola. I fins avui.
Ja dic ara que falta una foto - la de la Trix - i un bol de llautó per l'encens - les pedres volcàniques ja les tinc - però així es quedarà, aquesta és tota la inspiració que necessito: les meves tres passions i l'afecte més dolç i càlid que mai ningú em podrà donar.
Una altra pluritonteria és que el món vegetal que m'envolta és, per fi, més semblant a aquell que feia tant que volia que no pas el que tenia fins fa uns mesos. I parlo de quatre plantes a les finestres, entre elles, dues de les estrelítzies que no em van robar. No penseu que cal gaire per alegrar una mica la casa i aportar-li cert toc de natura viva. Si no pengés damunt meu una espasa de Dàmocles anomenada mama, convertiria el balcó en una mini-selva - fauna inclosa - però la democràcia no s'estila gaire a casa - he he he - així que em conformo amb un parell de tests i, pròximament, algunes bosses de cultiu - ara estava mirant Sta. Google i resulta que també pots cultivar bolets a casa... el món és meravellós -.
Va, la última pluritonteria i ja plego. Aquest matí, abans del fiasco dels formatges, he passat per un centre d'impressió, reprografia i productes d'imatge diversos per imprimir la làmina de la Trix. Doncs bé, a banda d'això, també he portat uns còmics arrencats d'una revista perquè me'ls enquadernessin - res complicat - i el noi que m'ha atès l'ha reconegut. Mira, la cara de felicitat i infància perduda acabada de recuperar que ha fet no ha tingut preu. Em diu "Ei, aquest còmic també me'l llegia jo! De la revista Dibus, oi?!". Efectivament, em comprava la revista Dibus. Fins i tot tinc signat el primer còmic de Mini-monsters - va ser durant el primer Saló del Còmic de la meva vida, quan encara es feia a l'Estació de França -. En fi, que l'altre dependent ha vist tan emocionat el seu company que li ha preguntat que passava i quan aquest li ha ensenyat què portava a les mans, també ha flipat colors. I aleshores he pensat que 1) hi ha molt friki amagat pels carrers i comerços de Barcelona i 2) aquell parell es conserven molt bé perquè, si han reconegut Mini-monsters, han de tenir com a mínim la meva edat i jo els feia més joves.
I prou. Feia temps que no escrivia tant; no em mateu, no seria just ara que per fi tinc la meva habitació al gust. Bé, fins aquí la Mare, que s'acomiada amb un feu bondat, tapeu-vos bé amb la bufanda - que carda un vent de collons - i recordeu que SOU TOTS MOLT MACOS! Menys els de la Charca immunda i associats: ells són un pet. Adéu!!
Total, que avui he baixat al centre per a comprar formatges vegans... i he tornat a casa amb les mans buides. De formatges - d'altres productes sí n'he comprat -. Parlem clar, eren cars. Pel volum que tenien - que no passaria dels 400 grams - m'ha semblat que el preu era excessiu. El més barat eren 14.50€ i, si bé tenia moltes ganes de tastar-lo, no m'hi he atrevit. Tota una peça sencera - qui sap si m'agradarà! - a aquest preu no l'he volguda comprar. Potser, si hagués estat una porció, com les que compres al súper, sí me l'hagués endut però tota no. I m'ha sabut greu, perquè de debò que vull tastar-lo. Així que si algú coneix algun establiment on en venguin i no hi hagis de deixar un ronyó com a penyora... El que sí he comprat ha estat Yogi Tea, hamburgueses i la mal anomenada llet vegetal - coco i arròs -. És una llàstima que el menjar vegetarià i vegà tingui aquests preus: no és just pels qui volen tastar-lo però, sobretot, no és gens gens just pels qui han fet d'aquestes alternatives la seva manera de viure. I si entrem en la qüestió dels productes ecològics, apaga les llums i comença a còrrer. És un atracament. I, atenció, que no estic carregant contra els productors d'aliments ecològics, sinó contra el capitalisme en general. Lògicament, un producte que no s'ha generat en massa, que ha tingut un ritme de creixement natural, que no conté productes nocius per l'organisme serà sempre més car que la resta. Però si la resta no tingués els preus que té i els sous del gruix de la gent fossin normals i raonables, aquesta estrebada a la butxaca i a la nostra economia no la notaríem d'aquesta manera. El buit que els diners deixarien a la cartera no seria tan significatiu. Mira, la crisi, un dels altres motius que afavoreixen l'aparició de malalties relacionades amb una mala alimentació. Tenim un sistema de merda, DE MER-DA. I encara hem d'aguantar que el caragirat M. Rajoy digui que ja hem deixat enrere els problemes i maldecaps. De debò, aquest paio necessita un bany de realitat a l'estil Jocs de la Fam. En fi, he començat parlant de formatge i mireu com he acabat, mencionant altres derivats de la vaca.
Una de les altres pluritonteries que us volia comentar és que la meva nova habitació és, per fi, meva! Falta un detallet minúscul que encara no he pogut perfilar del tot - mireu, la vida és com és, i a casa no hi tinc paper fotogràfic, així que no permetré que el quadre que queda per penjar em prengui el son - però ara ja tot és meravellós i meu, sobretot meu. Tots aquests dies que l'habitació ha estat a mig gas, a mig fer, m'ha semblat un espai estrany, aliè. No acabava de connectar amb ella - i encara tinc un parell de forats que penso omplir, però són extres que no vénen al cas - i això em posava trista. Ara que les làmines ja són a la paret i que les figueres han abandonat la caixa per ocupar el prestatge, em sento molt més en el meu hàbitat natural que no pas fa una setmana. A la botiga on treballo sovint fem referència al tema "mur inspiracional" - si bé, i per temes estrictament de màrqueting, la meva concepció i la de l'empresa varien en diversos punts - i, com qualsevol que es passi per aquí sabrà, jo en tenia un. De fet, ha sortit sovint de fons a les fotos que he penjat: el meu suro farcit de fotografies, imatges, entrades a museus, punts de llibre i, en general, qualsevol cosa susceptible a ser penjada. Doncs bé, ara no en tinc - principalment perquè se'm va prohibir taxativament tornar a enganxar res amb cola blanca a la paret - però, potser com a compensació, tinc una "cantonada inspiracional". Quan vaig saber que hi hauria un canvi d'habitació, vaig tenir molt clar que en algun punt geogràfic del meu nou espai, hi hauria llibres. I no em refereixo a les estanteries, sinó a un punt localitzat on hi pogués deixar aquells llibres que més m'agraden o que més m'estimo - llibres i encens, dos conceptes que sempre van de la mà en el meu imaginari -. A partir d'aquí, la cantonada va començar a créixer sola. I fins avui.
Una altra pluritonteria és que el món vegetal que m'envolta és, per fi, més semblant a aquell que feia tant que volia que no pas el que tenia fins fa uns mesos. I parlo de quatre plantes a les finestres, entre elles, dues de les estrelítzies que no em van robar. No penseu que cal gaire per alegrar una mica la casa i aportar-li cert toc de natura viva. Si no pengés damunt meu una espasa de Dàmocles anomenada mama, convertiria el balcó en una mini-selva - fauna inclosa - però la democràcia no s'estila gaire a casa - he he he - així que em conformo amb un parell de tests i, pròximament, algunes bosses de cultiu - ara estava mirant Sta. Google i resulta que també pots cultivar bolets a casa... el món és meravellós -.
Va, la última pluritonteria i ja plego. Aquest matí, abans del fiasco dels formatges, he passat per un centre d'impressió, reprografia i productes d'imatge diversos per imprimir la làmina de la Trix. Doncs bé, a banda d'això, també he portat uns còmics arrencats d'una revista perquè me'ls enquadernessin - res complicat - i el noi que m'ha atès l'ha reconegut. Mira, la cara de felicitat i infància perduda acabada de recuperar que ha fet no ha tingut preu. Em diu "Ei, aquest còmic també me'l llegia jo! De la revista Dibus, oi?!". Efectivament, em comprava la revista Dibus. Fins i tot tinc signat el primer còmic de Mini-monsters - va ser durant el primer Saló del Còmic de la meva vida, quan encara es feia a l'Estació de França -. En fi, que l'altre dependent ha vist tan emocionat el seu company que li ha preguntat que passava i quan aquest li ha ensenyat què portava a les mans, també ha flipat colors. I aleshores he pensat que 1) hi ha molt friki amagat pels carrers i comerços de Barcelona i 2) aquell parell es conserven molt bé perquè, si han reconegut Mini-monsters, han de tenir com a mínim la meva edat i jo els feia més joves.
I prou. Feia temps que no escrivia tant; no em mateu, no seria just ara que per fi tinc la meva habitació al gust. Bé, fins aquí la Mare, que s'acomiada amb un feu bondat, tapeu-vos bé amb la bufanda - que carda un vent de collons - i recordeu que SOU TOTS MOLT MACOS! Menys els de la Charca immunda i associats: ells són un pet. Adéu!!
Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!
 |
| Quins temps aquells |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comenta, és gratuït! Però vigila, que si no m'agrada... ja pots còrrer, buahahaha!