Pastís Dothraki de xocolata

Tubercles, ja el tenim aquí: el pastís de l'any, l'obra mestra que es cou lentament, dia a dia, durant dotze mesos, l'òpera prima dels dolços anuals, el REPTE.

Aquest any, l'escollida ha estat una coca de xocolata amb farciment de crema d'Oreo. L'he batejat "Pastís Dothraki" en honor a la poca capacitat de retentiva que té me germana pels noms. Com? Sí, jo us ho explico. Aquest estiu, durant les Festes de Gràcia i mentre érem a la Plaça de la Vila de Gràcia - recordeu allò que us explicava d'una de les traduccions de El Petit Príncep? Allò de Regulus? No, vaja, ara us toca llegir-vos això -, me germana i jo, en lloc de prendre'ns un gelat com dues persones normals, corrents i vulgars - ¡uuuuui, lo que he dicho! - ens vam menjar un dorayaki - sí home, aquells pastissets japonesos, els que sol menjar en Doraemon i que tots, en la nostra beneïda innocència, creiem que eren de xocolata però no, eren de pasta de mongeta dolça -. Doncs resulta que l'esmentat pastisset té un nom excessivament complicat per a la fina i delicada llengua de me germana - exacte, aquella que fa plorar a Llucifer quan comença a blasfemar -, qui va decidir rebatejar-los com Dothraki - que resulta molt més fàcil de pronunciar, on vas a parar! -. I d'aquí que jo hagi agafat prestat el nom per a l'ocasió. Inesperat, eh?

Enguany ha assistit a la festa un nou jutge pastisser, qui ha decretat que la meva llaminera creació estava bona bona. Ja no només m'ho diuen me pare i me germana, ara també ho confirma el sector independent - i per això s'ha endut una porció ben maca del pastís -.

M'hagués encantat servir el pastís amb la xocolata fosa encara calenta - tèbia i espesa, desfent-se a la boca, emmerdant els dits, tota ella perfecta per llepar-se'n els dits més tard -, però el vaig fer ahir - que ja és costum de Nadal - i, si l'hagués deixat tota la nit fora, avui s'hauria aixecat dins un Cercle de Fades. Conseqüentment, la xocolata estava dura com la pedra - ciment, segons el jutge imparcial -.

Pels qui ho vulguin saber, fer una buttercream d'Oreo és una castanya important: si no em vaig passar tres quarts obrin galetes Oreo i buidant-les de crema, me la tallo i em faig monja. Per la Deessa, quina paciència i quines ganes. I després, posa't a triturar les galetes per incorporar-les a la crema. Però, vigila! No les deixis gaire estona a la batedora o acabaran fetes pols - ara que, si és en Hibari qui reparteix candela, jo encantada -.

Podeu reclamar-me pastís, si voleu, però us tocarà venir fins a casa. Aviseu-me amb temps. Ah, si us interessa saber on va ser que vàrem menjar dorayakis, la resposta és Mr. Kakigori - en teniu un a Gràcia i l'altre a Paral·lel -.

Apa doncs, que vagi bé el que queda d'any. El 2018 més. No us atipeu massa, vigileu què feu i recordeu que SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

I això és, petites i petits meus, un Cercle de Fades. Ale.