Nalataia, Mare Tubercle

Sé que sóc lenta. Sé que això de les noves tecnologies no és el meu fort. Però mai creureu què he trobat a Spotify - i segur que fa anys i panys que és allà - ... les cançons del Club Super 3!! I no les noves, no - que també hi són - , parlo de les velles, aquelles que jo cantava quan no aixecava ni mig pam de terra! I encara les recordo; estic escoltant la llista d'Spotify i encara les canto. No sé si riure per la situació o plorar d'alegria. Tanta felicitat m'aclapara. Link directe a la meva infància. En Tomàtic us portarà a bon port. Si voleu, podeu consultar els àlbums en aquest enllaç . Només que sigueu la meitat d'especialets del que sóc jo, us ho passareu com marrecs escoltant les cançons que, de petits, feien tornar bojos els nostres pares xD . Imagineu si les escoltava que les cassettes van acabar fent-se malbé. Mare meva, quin hype estic revivint ara mateix escoltant "Margarideta". El dia perfecte! En fi, me'n vaig a cantar. Fiuu

Avui estic especialment contenta. No em falten motius, certament. Entre les bones notícies a la feina, les bones notícies al fansub i que m'encanta fer-me autoregals, aquest diumenge està sent especialment alegre. A més, haig de tenir present que la setmana vinent faré una visiteta al Cosmocaixa per veure la meva estimada T-rex i això alegra el dia a qualsevol. Per no afegir a la llista de bones notícies que d'aquí  10 dies serè al Saló del Manga. Veieu? Tinc o no tinc motius per lluir un somriure d'orella a orella? Sí, els tinc. Tan de bo tots els mesos fossin iguals: viure seria una festa! I és que ahir, mentre treballava, em vaig endur la primera alegria. És fàcil, sempre procurem ser positius però, tot i que mirem de passar-los per alt, sovint no podem deixar enrere prou ràpid els nostres errors. I, és clar, estem tan capficats pensant què hem fet malament, que no veiem les coses bones. Típic. Així que ahir, quan se'm va recordar que també hi ha coses q

Un mes. L'última entrada la vaig escriure el setembre passat. I des d' aleshores, n'he vist de tots colors. Però quan arribo a casa de la feina, estic tan agraïda de poder seure al sofà i no fer res, que encendre l'ordinador i posar-me a escriure em fa una mandra infinita. I tampoc serà pel munt d'hores que treballo... bé, fins a finals de setembre sí, que vaig fer més hores que un cargol en una marató. Hores intenses però satisfactòries. El meu encarregat comparava muntar i obrir la botiga a un part - és aquí on es nota que és un home i que no donarà a llum en sa vida - . Deia que ens costaria treure-la endavant, que hi hauríem de posar molt per part nostra i ens costaria veure els resultats però que, un cop muntada i inaugurada, n'estaríem super orgullosos, que veure la nostra criatura d'una peça seria memorable. Bé, certament em va alegrar acabar el muntatge però super orgullosos de la nostra criatura és una expressió un pèl exagerada. Sobretot quan veu