Un examen, un certificat i un objectiu complert

Primer de tot, el fet que la tipologia del títol d'aquesta entrada sigui exageradament semblant a la usada en els capítols de "La que se avecina" és casual...ment a propòsit. Sovint crec que sóc molt original i imaginativa i, dissortadament, la cultura popular em venta una bufetada de realitat.

Dit això, passem al tema que ens ocupa o, igual que va passar a la segona redacció de l'examen oficial d'alemany - sí, una redacció no els serveix, n'han de ser dues i en temps record... -, acabaré explicant de tot menys el que jo volia. Típic.

A l'última entrada us comentava que faltava menys d'un mes per plantar-me cara a cara amb l'examen oficial de Nivell Avançat d'alemany. Bé, doncs ja ha passat "menys d'un mes". I més també. Afortunadament. I no tan sols per la pressió que comporta un examen de quatre hores com aquest - que està molt mal organitzat, vull dir, si voleu que els alumnes entenguin pendents dels vídeos, no de la gramàtica que encara han de fer... no feu la prova de comprensió oral a mig examen, ceballots!! -, sinó perquè, out of the blue, vaig estar-me dues setmanes amb una tortícolis tremenda que, per empitjorar les coses encara més, 1) encara dura, atenuada, molt atenuada, però ei, s'ha convertit en la meva millor amiga i 2) em va acompanyar la setmana prèvia a l'examen - operació inclosa - i el dia de l'examen pròpiament dit. Espereu, que rebobino: operació? Ahà. Un queloide rebel a l'orella que m'ha deixat sis punts de sutura i un record de visites al metge mai vist fins ara.

Sigui com sigui, i deixant de banda la meva nul·la capacitat per predir el futur - va ser tan apocalíptic l'examen, i no només ho dic jo sinó que la Sílvia em va donar la raó, que estava convençuda que em tocaria barallar-m'hi una altra vegada l'estiu vinent -, l'examen està aprovat. I amb nota, cosa que no m'esperava, i ho dic amb el cor i totes les vísceres a la mà: sent positiva, m'esperava un aprovat raspat; sent negativa, m'esperava presentant-me a la EOI amb un bidó de benzina i una capsa de llumins. No patiu, l'any vinent la EOI seguirà oberta al públic. Si crema, no serà per mi.

No deixa de ser curiosa la sensació de descans i alleujament que queda un cop comproves que no ets tant cap de soca com pensaves. I que caus bé a la Fortuna, tot sigui dit. De fet, si a principi de curs m'ensenyen un examen de prova del nivell del que vaig fer i em diuen que això és el què m'espera al Juny... riu-te'n tu dels gats fugint de l'aigua. No em tornen a veure el pèl. És clar que, el primer dia de classe, fins i tot omplir la llista d'assistència amb el meu nom em va semblar un desafiament. Puto estiu.

Però ara ja està tot fet i passat. Desgraciadament, el B2 no era la última frontera. Ho sento, us vaig enganyar vilment. I a consciència. Més o menys. És cert que encara queda un nivell més de tortura, per tant, una nova frontera... però en aquest país de pandereta, on es valora més la homogeneïtat que la genuïnitat, on és més important ser el qui més crida i no el qui escolta més atentament, on donem el poder a illetrats i ens ofenem quan no saben sumar dos més dos, on la bellesa ve marcada per la talla del sostenidor i no pel somriure, on tirar endavant vol dir trepitjar els altres, on el dret a decidir qui ser està supeditat als altres, el coneixement per plaer, aprendre perquè sí està mal vist. Pocs són els qui volen treballadors curiosos, àvids de coneixement - Achtung! que no parlo de treballadors qualificats, d'aquests en som un munt... i no sempre ens volen -, treballadors que gaudeixin aprenent pel simple plaer de fer-ho. No, aquests són problemàtics. I sabeu perquè? Per què pensen. Així que si vols 1) treballar i guanyar-te la vida i 2) tenir un futur propi, no malgastis el teu temps aprenent, - que no estudiant - perquè ningú ho valorarà. Ningú que valgui la pena, vaja. Per desgràcia, els qui tenen feina per oferir no sempre s'ho valen. Així que aquesta última frontera - anomenada C1 - és camí prohibit per a mi. De moment. Sempre hi ha alternatives... cosa que em porta al tercer punt del títol de l'entrada.

Un objectiu complert. Què creieu que pot ser? Aprovar 5è curs? Aconseguir el Certificat de Nivell Avançat en Alemany? Aprendre aquest despropòsit de llengua i no morir d'esgotament mental mentre ho intentes? Mantenir-te ocupat mentre no trobes feina? No! Falsch! La resposta és... llibres! O, més específicament, llegir llibres en alemany! Però no qualsevol llibre, no us enganyeu: jo no em passo cinc anys barallant-me amb les preposicions alemanes per llegir-me Corpuscle en alemany - és estrany, estudiï la llengua que estudiï, les preposicions sempre són una gran tifa de vaca... per què? -. Òbviament, prou dur va ser llegir-me'ls en castellà. No repetiria experiència ni per tot l'or del món. No. Si vaig començar a aprendre alemany va ser - i tinc testimonis que ho poden confirmar - per poder llegir-me els llibres de la genial Cornelia Funke en la seva llengua d'origen. I, agafeu-vos fort, ja ho estic fent! Puc llegir-me una novela sencera en alemany sense perdre'm pel camí però, sobretot, sense voler tancar-me en una habitació fosca i petita i ajupir-me en un racó a plorar perquè no sóc capaç d'entendre ni el títol. Sóc tan feliç. I Drachenreiter m'està agradant tant que l'esforç, i els diners, han valgut la pena.

I per això us parlava també de les alternatives. Ja que, a desgrat meu, no veig viable aquest últim curs - no a curt termini -, hauré de fer com s'ha fet sempre: espavilar-me pel meu compte. I això inclou llibres d'exercicis de gramàtica, llibres i pel·lícules. Dos de tres sota control, em falten els exercicis. Això em recorda que haig d'actualitzar la llista de llibres del bloc...

Doncs s'ha acabat... per avui. No us feu il·lusions gamberros, que el bloc no es tanca. A veure si la setmana vinent us explico amb més detall això de la tortícolis. Té la seva gràcia, de fet. I també sobre el meu viatge en llitera per l'edifici de Traumatologia de la Vall d'Hebron - va ser el més memorable de tot plegat -. Els qui comencin les vacances aquest cap de setmana, enhorabona! Els qui no - com moi - un altre dia serà - com moi no, jo acumulo vacances per quan em jubili... he -.

Bon cap de setmana - sí, som dijous, i? - i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

De Marcapáginas de Rosa y Toni

Comentaris

Els Tuberclefòssils més visitats

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Una tarda al CosmoCaixa 2

Un monstre ve a insultar-me