Coses que passen...

... quan ets al metro.

Dimarts passat, mentre em deixava portar per les escales mecàniques (que sí, que podria pujar per les altres però pago, no? Doncs les uso) del metro, les que surten a l'exterior, em va passar una cosa curiosa. Curiosa per ser jo, perquè a mi no em passen aquestes coses. Però sempre hi ha un primer cop. EL cas és que jo anava al meu aire, com sempre, i mirant al meu voltant vaig veure uns nanos de 15 o 16 anys que baixaven les escales. Un d'ells s'estava cordant la jaqueta, posant-se bé la motxilla... és igual, el noi estava ocupat. Però, quan va alçar la mirada, em va veure a mi. I amb tota la seva alegria adolescent, EM VA PICAR L'ULLET! I SOMRIENT! A mi, que podria ser la seva germana/mare. A mi, que mai, MAI m'han picat l'ullet perquè sóc descendent directa dels orcs de Mordor. A mi, que fulmino amb la mirada als qui em miren. A mi!  Quin riure.

... quan no saps com obrir una ampolla de vi.

Ahir me'n van explicar una de bona. La meva germana, ara que s'ha aficionat al vi, obre moltes ampolles. El problema és que no sempre té a mà el llevataps normal i habitual que qualsevol pot trobar a casa seva. No, el llevataps que tenia ella ahir era un d'aquells chachipistachi que els professionals del drinking fan servir. La amiga amb qui me germana estava en aquell moment tampoc sabia com fer servir l'aparell. Bé, sí ho sabia però no ho recordava, així que, aprofitant les circumstàncies, li va dir a me germana que l'obrís ella. I ho va intentar. Varies vegades. I dic intentar perquè no se'n va sortir. No se'n va sortir ni tan sols quan la seva amiga i ella, mà a mà o, millor dit, mà i cuixes, s'hi van posar plegades. Una, amb l'ampolla de vi entre les cuixes i l'altra estirant del llevataps com si fos Exaclibur. Deu minuts i l'ampolla seguia tancada. Al final, una ànima caritativa que les va enxampar in fraganti els va ensenyar com fer-ho. Em van caure llàgrimes de tan riure.

... quan t'has de llegir un llibre que no vols llegir però que, curiosament, t'enganxa.

Parlo d'alemany, òbviament. M'haig de llegir un llibre, acabar, de fet, per la setmana vinent. I si bé no m'acaba de convèncer gens això de llegir-me un llibre per obligació, haig de reconèixer que podria haver estat molt pitjor. La llista de possibles candidats era més aviat curta i monotemàtica; dels dos únics llibres que a mi em podrien haver cridat una mica l'atenció, un ja me l'havia llegit l'any passat (el de Heidelberger Requiem), així que les meves opcions es van veure dramàticament reduïdes. Al principi em va costar molt empassar-me'l però ahir va arribar el moment clau (encara que hagi estat quasi al final del llibre però vaja...). De manera molt ràpida, el llibre tracta sobre un noi polonès que viatja a Viena per conèixer el món "occidental" i les passa de tots colors. Doncs, un d'aquests colors és el vermell tomàquet típic que té la gent quan s'ofega del riure. I qui riu? Doncs el protagonista no, més aviat un parell d'amics cabrons que li contracten una prostituta pel seu aniversari amb el següent missatge escrit justament per damunt del cul (cul que la noia ha de posar en pompa...):

"Pren-te el teu temps, Casanova. Per fi és el teu aniversari. Bolek i Lothar."

Sento debilitat pels personatges cabrons. Però no malvats, eh, simplement trapelles i en Lothar n'és un bon exemple.  Llàstima que això passi al capítol 18.

... quan fas un regal a la teva mare i ella ja ho havia vist a la bola de vidre.

Doncs això, que ens va fúmer en l'aire la sorpresa. S'ha de ser mala gent... Resulta que hem regalat a la nostra mare una subscripció a una escola de dansa perquè vagi a fer ioga i pilates. Un cop a la setmana, tampoc creieu que hem llençat la casa per a la finestra. El cas és que comença avui i temo que l'hauré d'arrossegar fins allà, com els nens el primer dia d'escola. I a les pròximes tres classes també. Això o contracto una mainadera perquè l'acompanyi. En fi.

Un altre dia més. Porteu-vos bé i aneu amb compte amb les al·lèrgies, que la primavera ja està aquí. I si ho diu el Corte Inglés serà cert. Recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Damn right.

Comentaris

Els Tuberclefòssils més visitats

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Una tarda al CosmoCaixa 2

Un monstre ve a insultar-me