Coi de temps

Estic fins el capdamunt d'estirar-me al llit i que se m'enganxi la pell als llençols. Estic fins el capdamunt d'haver de tenir el ventilador tota la nit endollat per no ofegar-me de calor mentre dormo. Estic fins el capdamunt de despertar-me a les tantes de la matinada, tremolant a causa de l'aire i haver de tapar-me amb els llençols perquè si apago el ventilador, m'ofego. Estic fins el capdamunt de no saber quina és la temperatura natural del meu cos. Fins el capdamunt de passar sed. Fins el capdamunt del mal d'estómac. Fins el capdamunt d'estar fins el capdamunt!

No sóc de les que se sol queixar de les temperatures, cada època té les seves coses, i tot i que, de lluny, prefereixo el fred, també sé trobar el costat amable a l'estiu... però això ja dura massa. La xafogor constant, les altes temperatures fora d'època, milers d'anys d'evolució... a qui volem enganyar? El nostre cos sap que alguna cosa no rutlla. Fa deu anys, per aquestes mateixes dates, jo ja anava amb màniga llarga, fina però llarga, i una jaqueta pel damunt: era d'allò més normal. Mitjans de setembre, coi! Ara no! Ara pots anar en màniga curta al Saló del Manga i segur que passés calor! És terrible. Tan terrible que el nostre organisme entra en una espiral de refredats i congestions constant. Jo ja he començat a patir els efectes del canvi climàtic accelerat que vivim.

Aquest matí m'he aixecat amb la gola irritada i moltíssimes ganes d'atonyinar algú (no pel refredat, sinó perquè sí, perquè sóc així de tolerant i bona persona). Si moc gaire ràpid el cap, noto com les temples m'aixafen el cervell i la mandíbula m'empeny el coll. I això només és el principi: sense adonar-me'n, tindré el cos fet una pelleringa i no seré capaç de moure'm sense grunyir. I no importarà si m'hidrato més o menys. No importarà què em prengui pel refredat. Passi el que passi, seguiré així fins la primavera. Cada any comença més aviat. I cada any n'estic més tipa.

No sóc d'aquells malalts difícils de portar, simplement no m'agrada anar per la vida com si tingués una enclusa penjant del coll. No m'agrada tenir el nas inflat com una patata. No m'agrada moquejar perquè empastifo el mocador de tela de seguida i, com que l'haig de portar a la butxaca, se'm mullen els pantalons cosa fina. No m'agrada estar refredada perquè és incòmode. I sobretot, no m'agrada que qualsevol que passi pel carrer es cregui amb el dret de donar-me mil i un consells de la iaia pel refredat: JO TAMBÉ SÉ FER SERVIR GOOGLE, GRÀCIES! Però prefereixo l'herbolari. Per sort, en tinc un de ben a prop i dels bons. Fan una infusió per a la faringitis/sinusitis que et deixa com nou: per fi una fitoteràpia que sí funciona.

L'hivern passat, i arrossegant dues plaques de pus de la mida de dos grans d'arròs, vaig decidir que necessitava alguna cosa per fer-me passar la picor. I com que sento aversió per la química farmacèutica, me la vaig jugar amb les herbes. En tres dies, des de la primera infusió, van desaparèixer les plaques, els mocs i tota la merda associada als refredats. Així que avui no m'ho he pensat gaire: a mitja tarda he sortit a comprar droga de la meva i ja estic en tractament. Creuem els dits. Ara només falta que les temperatures tornin als nivells de fa deu anys i tot arreglat. Ha ha ha.

Què se n'haurà fet, del Fred? On es deu amagar quan no surt a jugar? Estarà trist perquè han votat la seva germana Calor com a delegada de classe? Mira, això em recorda el relat curt d'en Neil Gaiman sobre els mesos de l'any... En fi. Vigileu amb les climatitzacions vàries i procureu no refredar-vos, que aquest hivern pinta fotut pels refredats. Porteu-vos bé i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!