L' Esperit Sant, el Diable i l'escombra de la Nalataia

Bé, doncs la cosa va sobre coloms. No és un dels meus temes preferits, ni tampoc un de recorrent però, de vegades, les coses no són com volem i, sinó, que els ho preguntin als milers de llicenciats i graduats universitaris que s'han quedat sense ungles de tant menjar-se-les. 

Fa una mica més d'un mes, estava tan tranquil·lament endreçant els meus pensaments i fent equilibris en un tamboret quasi, quasi més alt que jo quan, sense preàmbuls, ni cants celestes, ni llums encegadores caient com cascades d'aigua del cel, un colom blanc immaculat (o, com a mínim, tan immaculat com pot estar un colom a Barcelona) va entrar volant a la botiga on era. No va ser una entrada d'aquelles típiques, que acaben amb el colom incrustat a la paret, no. Aquesta entrada va ser divina: la bèstia va avançar a càmera lenta, com surant en una corrent invisible i, a mig camí, va fer anar les ales enrere, com si tragués pit, com si les estigués dient al món "Ei, sóc aquí", i va quedar suspès en l'aire, flotant amb la mateixa gràcia i facilitat que ho fa un peix dins l'aigua. Va ser un moment matrix. I, un instant després, el temps que dura un parpelleig, el colom volava enrere, com si estigués repetint la seva entrada, però a la inversa i a càmera lenta. No va durar més que cinc o sis segons però la incertesa del moment va quedar suspesa en l'aire tota la tarda. Imagino que els més creients podrien considerar-ho una experiència mística (siguem realistes, de tronats i tarats, n'hi ha arreu i si hi ha persones que veuen a Crist en una taca de la paret, per què no haurien de pensar que el colom aquest era l' Esperit Sant?). A mi no em va dir res; ni l'arribada d'un nou Messies, ni l'embaràs miraculós d'una verge, ni la fi del món, res de res. Puc donar gràcies que no es va descuidar cap paparra pel camí.

Desgraciadament, no totes les aparicions acompanyades de coloms són com l'anterior. Les habituals solen incloure cops, renecs i altes dosis de fàstic residual. Com la que vaig viure farà unes tres setmanes, si fa o no fa. 

En aquesta ocasió, no estava endreçant pensaments, ni fent equilibris; estava desitjant que el rellotge toques les nou de la nit. Però, fins que això passés, corria amunt i avall, preparant les coses per a tancar el dia sense entrebancs ni sorpreses d'última hora. Innocent. Faltaven deu minuts per poder marxar cap a casa quan va entrar una noia a preguntar-me un parell de coses. Ella s'estava fora i jo m'hi vaig apropar, amb tanta mala sort que un colom sense GPS em va passar pel damunt del cap i es va estavellar directament contra el vidre de l'aparador. La meva expressió de fàstic devia ser un poema, com quan llepes una llimona i poses cara de pansa, igual. El cas és que, de tots els animals possibles que et pots trobar a Barcelona, els coloms són, de lluny, els més horribles, bruts i fastigosos de tots. Lògicament, ni em va passar pel cap tocar-lo i/o agafar-lo per treure'l fora. Òbviament, tampoc me'l volia carregar, entre d'altres, perquè la sang és força difícil de netejar i fer hores extres no entrava en els meus plans. Així que vaig agafar l'escombra i amb una cura infinita, vaig intentar guiar la rata amb ales cap a la porta perquè sortís. Com era d'esperar, la bèstia aquella va sortir volant cap al costat contrari, menjant-se l'altre aparador. I vaig tornar-ho a intentar, amb resultats semblants: el tercer cop es va deixar el bec contra la paret emmirallada que hi ha a la botiga. Doncs bé, aquest procés es va repetir 6 vegades i com diria Punset, "El palomo tenia las neuronas fritas". El moment graciós de la tarda va ser quan enmig de la meva batalla èpica amb el colom, un altre noi em va deixar anar "Tsk, amb l'escombra l'espantaràs més". Perdó, no era la meva intenció espantar al colom, només el vull fer fora sense haver de matar-lo abans! Però, ei, que si ho vols provar tu, endavant, t'observo. Ara que hi penso, potser li ho hauria d'haver dit... Bé, sigui com sigui, un dels múltiples xocs del colom contra les superfícies de la botiga el va portar a posar-se damunt del meu llibre, EL MEU LLIBRE! I aleshores si que no vaig poder evitar el gemec que em va pujar per la gola, ni tampoc pensar que, a males males, hauria de cremar el llibre (sacrilegi!). Crec que us podreu imaginar el meu nivell desesperació després d'haver arribat a pensar en tal aberració (cremar un llibre? Jo? Ni la Bíblia i mira que li tinc ganes...). Una ofensa així necessitava resposta i em vaig posar seriosa; un cop aquell Diable vestit de colom va tocar el meu llibre, va dictar la seva sentència de mort - o d'expulsió, vaja. Fins aquell moment, havia estat amable amb els meus cops d'escombra però amb la dignitat i la salut dels meus llibres no s'hi juga, així que, als cops de vidre, hi vaig sumar els meus d'escombra, cosa que va provocar més xocs estúpids contra els aparadors. Si algun dia trobeu per Barcelona un colom mig imbècil, ja sabeu d'on ha sortit. Al final, els cops van donar resultat i el monstre volador va sortir per la porta, entre esbufecs de ràbia (els meus) i sospirs d'alleujament (els dels clients qui, molt amablement, no van moure ni mig dit per ajudar-me i es van limitar a donar-me consells - inútils - a distància). Ara, la tremolor de cames i els braços garratibats no me'ls vaig treure del damunt fins passades unes hores. Criatura del dimoni...

El pitjor de tot plegat va ser que el meu llibre va haver de passar per un procés de desinfecció-desintoxicació total que va durar dos dies. Probablement, si m'hagués fet mal i m'hagués passat la tapa del llibre per damunt de la ferida, me l'hagués curat a l'instant de tantíssim alcohol que vaig fer servir per a deixar el llibre immaculat i com el primer dia. Em puc considerar afortunada: el colom no es va cagar al damunt mentre el perseguia sinó, vés a saber com hagués acabat el meu pobre llibre. I tothom sap que netejar cacones d'ocell és un suplici. Autoclau, on ets quan et necessitem?

Ara visc amb por que més coloms vinguin a fer-me una visita. Cada cop que trec el cap per la porta o aixeco la vista i veig la més mínima insinuació d'unes ales, ja tremolo. Tremolo i amago el llibre que tingui entre mans, no sigui que els coloms de Barcelona li agafin el gust a això d'asseure's damunt dels meus petits de paper.

La lliçó? Els llibres i els coloms són una nefasta combinació.

Porteu-vos bé i amagueu-vos de les rates alades! Ah, i recordeu que SOU TOTS MOLT MACOS! Menys els coloms; vosaltres sou una plaga molesta, insalubre i odiosa en tots i cada un dels sentits. He dit. Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Fins i tot així fan fàstic. No serveixen ni com a broma.

P.D: S'accepten canvis i/o suggerències per al missatge sobre les cookies que surt quan carregueu la pàgina!! Va, animeu-vos a fer més esbojarrat aquest bloc!! La Mare us necessita!!