126 paraules

Un dels únics seguidors que (encara) m'escriu de tant en tant, m'ha deixat un missatge preguntant-me per la meva anterior i críptica entrada. Si bé el significat de la mateixa està lluny de ser compresa en la seva totalitat per part vostra, crec que la idea queda prou clara: to be or not to be, baby. Ja sigui to be una tortuga o not to be una treballadora explotada per un sistema que prioritza el capital i el desconeixement. Amb paraules més maques o més rebuscades, amb una redacció més simple o més complexa, el concepte inherent a la entrada era el desemparament que sent una majoria quan es topa amb la realitat d'unes minories molt afortunades.

Sigui com sigui, la meva resposta no ha tingut gaire a veure amb l'aclariment que acabo de fer. De fet, li dic que ahir, mentre estudiava pels examens finals d'alemany, vaig escriure una història... bé, "història" sota paraula d'honor, més aviat frases unides entre elles mitjançant comes, connectors i algun que altre recurs lingüístic. El cas és que degut a la pròpia natura de la "història", he pensat que podria publicar-la perquè veieu en quin estat caòtic es troba la meva estranya, i alhora, brillant ment. No intenteu entendre-la, no podreu.

126 Wörter

Meine unvollkommene Schwester studiert in ihrem Zimmer, während die Zeit vergeht. Sie gehen anmutig durch das Leben und beobachtet, wie die Menschen ein melancholisches Leben leben. Sie fragt sich, ob irgendwie diese lange und düstere Nacht beenden wird. Doch gibt es keine sichere Antwort. Denn die Nacht ist dunkel und voller Schrecken. Ist das ein Traum? Ein Albtraum? Nein. Das ist die tägliche Realität: Immer traurig, immer froh. Und irgendjemand singt irgendwo ein vergessene Lied. Ein Lied, das über Mut und Liebe und Hoffnung und Unendlichkeit spricht. Und fern blühen die Tote, wie schwarze Rosen im Schnee. Alles in der Stille. Alles erwartet. Die Sonne kann nicht mehr scheinen, weil die Wolken die ganze Welt bedeckt haben. Und wir fallen ohne Schicksal ohne Ziel. Ohne uns.

126 paraules

La meva imperfecta germana estudia a la seva habitació mentre el temps passa. Camina gràcilment per la vida i observa com les persones viuen una melancòlica vida. Es pregunta si, d'alguna manera, s'acabarà aquesta llarga i llòbrega nit. Però no hi ha cap resposta segura. Perquè la nit és fosca i està plena d'horrors. És un somni? Un malson? No. És la diària realitat: sempre trista, sempre alegra. I algú, a algun lloc, canta una cançó oblidada. Una cançó que parla de coratge i d'amor, d'esperança i d'infinitat. I lluny, floreixen els morts, com roses negres a la neu. Tot està en silenci. Tot espera. El sol no pot brillar més perquè els núvols han cobert el món sencer. I nosaltres caiem, sense destí, sense objectiu. Sense nosaltres.

Què, pinta malament, oi? Me germana va pensar el mateix, sobretot perquè la primera frase ja la mencionava... i això no augurava res de bo. Però al final, vés per on, la cosa tampoc va ser tan apocalíptica! Total, era per practicar. Errors? Segur que sí, però no tinc intenció de buscar-los. Desafortunadament, aquestes 126 paraules de res no podria presentar-les a l'examen oficial perquè, t'ho miris com t'ho miris, no té el més mínim sentit, ergo... només puc compartir-ho amb vosaltres. Em sap greu que hàgiu d'aguantar coses estranyes com aquesta, de debò, és un patiment innecessari. En fi...

Apa doncs, porteu-vos bé, no passeu calor i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!! (algun dia hauré de canviar el comiat, ja comença a fer-se avorrit xD).

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!