Història d'una vespa (i com caçar-la).

Com sempre que les coses es fan malament, aquest país que es fa dir Espanya ha tornat a demostrar al món perquè es mereix formar part de l'Àfrica, tot i estar separats per un rierol d'aigua salada. No penso entrar en polèmiques: cadascú és molt lliure de culpar a qui li sembli, amb motius o sense. A casa meva, seguim al senyor Antonio García Ferreras. I ho fem amb ganes.

A banda d'això, avui vinc a explicar-vos una història curiosa. Una d'insectes socials. Amb fibló, verí i moltes ganes de provocar xocs anafilàctics als humans. Parlo de les vespes, aquestes bestioles voladores que ens fan cridar de por cada vegada que se'ns apropen i que, com m'està passant ara mateix mentre escric, ens obliguen a tenir la finestra tancada per "precaució" (sí, bonic eufemisme). 

Bé, aquesta història comença dos mesos enrere, a finals de Juliol, quan la calor estava allà on tocava (no com ara, que empeny i empeny i no hauria de ser aquí). Afortunadament, o no, sempre depen de a qui li preguntis, el meu barri és força obert. I què vull dir amb això, que som gent amb una mentalitat àmplia? Que som tolerants? Respectuosos? Permeteu-me, si us plau, que us recomani aquesta lectura.

Per obert, vull dir exactament el que la paraula implica: amplitud. Espais verds a cada cantonada, arbres a dojo. En definitiva, petits pulmons cada poques passes. Personalment, sempre he pensat que així es com hauria de ser un barri: menys asfalt i més verd.

Aquest tipus de "zones residencials" tenen els seus avantatges i els seus inconvenients, evidentment. Avantatge 1) sempre tens un racó fotosintètic a mà; avantatge 2) a la primavera, veus verd, cosa que s'agraeix en una ciutat com Barcelona, on els jardins públics estan centralitzats i no sempre són agradables de visitar; avantatge 3) pots sentir el vent entre les fulles dels arbres, fet que dona molta pau; avantatge 4) quan plou, el carrer fa olor a terra mullada, no a caques de gossos en remull i avantatge 5) mola, punt. Desavantatges... número 1) les cotorretes americanes dels pebrots: són molt escandaloses i els encanta posar-se a l'arbre de davant de la meva finestra a copular com conills, o això sembla pel soroll que fan;  número 2) els ciutadans porcs que pixen al jardí i/o deixen que ho facin les seves mascotes canines; número 3) la sequera deixa el verd d'un color marró merda molt explicatiu per ell mateix; número 4) els nens es pensen que són al camp i que si criden, no els sent ningú, encara que tinguin una finestra a mig dit de la cara i número 5) els insectes indesitjables!

I aquí és on a meva història pren sentit. Com a conseqüència de la ubicació del meu barri i, per extensió, de la meva casa i de mi mateixa, a l'estiu em passo el dia espantant mosques, literalment. També cuques, formigues i algun que altre ocell despistat. A vegades, passa una papallona, fins i tot algun espiadimonis. Però no és comú. El més habitual són les mosques, els mosquits i els himenòpters, altrament coneguts com a abelles i vespes. I aquestes últimes SÓN les protagonistes de la setmana.

Com deia, tot va començar a finals de Juliol. Aparentment, la població de vespes al barri va augmentar sense que ningú se n'adonés. I dic "aparentment" perquè de no veure'n ni una en anys, aquest 2014 ja m'ha tocat barallar-me amb cinc o sis. I dic "barallar-me" en un sentit èpic i poètic, eh! No m'agraden els insectes, igual que a gran part de la població. I si volen, menys. Però no sóc tan estúpida ni histèrica com per sortir corrent quan me'n posen un al davant. Els evito, així de simple. Però si m'entren per la finestra, bé, m'incomodo. I, tot i així, sort tenen de trobar-se amb mi, perquè no les mato, les guio de tornada al carrer, on haurien de ser. Això no passa quan es troben amb la meva mare: en aquest cas, i indiscutiblement, acaben al cubell de la brossa. Vaja, que aquest estiu hem tingut visita. I tothom pensava que farien com la Reynolds: vindrien a passar uns dies.

Doncs veureu... no, no van venir a passar uns dies. De fet, s'hi van estar dos mesos. Però com a bones veïnes, d'aquelles respectuoses i que es fiquen en la vida dels altres, ningú va saber, sospitar que hi eren. Fins dilluns passat.

Tornava el meu pare de la feina, per venir a dinar a casa, quan entra per la porta i ens diu "Sabeu que tenim un rusc d'abelles a la cantonada del darrera?". I jo, que sóc molt meva, li dic "Abelles? Diràs vespes. Les abelles no fan ruscs a les parets (que jo sàpiga)." "Bueno, vespes. Però és un rusc curiós. Fa com ones. Ja veuràs, vés a veure'l.". Però tenia gana, així que vàrem dinar i vam fer la nostra. A l'hora de tornar a marxar, surten els meus pares a veure aquella fantàstica obra d'enginyeria animal i la meva mare decideix que s'ha de trucar a algú perquè ho treguin. I sempre amb la paraula abella a la boca. Total, que em vaig posar en pla ecologista i els vaig dir que sí, que s'havia de treure però res de matar a les abelles (si és que ho eren, cosa que jo dubtava). Després d'un parell de trucades a l'ajuntament i tal, ens faciliten el telèfon d'un apicultor. Genial.

Cap a les 17 h de la tarda, surto a comprar un parell de coses i vaig a fer un cop d'ull al rusc en qüestió. I em trobo amb això:

"Abelles? Els collons. Això són vespes, mama." li dic quan torno de visitar a les veïnes. "No sé, no sé.". Aquesta va ser la seva resposta. Però tant és qui tenia (o no) la raó; el tema era que teníem un petit eixam i que ens l'havíem de treure del damunt.

Poc més tard de les 18 h van arribar els apicultors. La meva mare els va acompanyar fins al rusc i quan ho van veure... 1) "Señora, esto no son abejas, son avispas."; 2) "Avispas de la malas." (com si n'hi hagués de bones); 3) "El nido es negro y eso muy malo." i 4) "Habrá que llamar a la Guardia Urbana porqué estás avispas son muy violentas y, en casos como este, hay que avisarles para que supervisen la retirada del nido.". I tot això, en menys del que jo trigo en escriure-ho.

Com que no tenien previst treure-ho en aquell moment (pensaven que eren abelles i tenien intenció de venir al dia següent amb l'artilleria pesada), l'apicultor i la meva mare van anar a la ferreteria a comprar repel·lent per vespes mentre un dels altres apicultors trucaven a la Guàrdia Urbana. Una mitja hora més tard, l'home es va posar uns guants, es va cobrir la cara i esprai en mà, va anar a la caça de la vespa! Al final, i després de molt ruixar-les i arrencar rusc, les noves veïnes es van quedar sense casa. I la nostra paret tenia un forat de més, que l'apicultor va segellar amb escuma per evitar que refessin el rusc. Durant tot el procés, la meva mare la va fer petar amb l'apicultora que els acompanyava i li va preguntar (en nom meu) quin era el nom de l'espècie... vés, sentia curiositat.

Total, que el rusc va desaparèixer sota una pluja de verí i els cadàvers de desenes de vespes van quedar exposats als elements... i a les mans de l'apicultora que, tota ella simpatia, li'n va donar una bossa plena a la meva mare, "Para que las examine la niña." No sé si la meva mare es va callar la meva edat o que la senyora era una mica curta d'oïda. El cas és que de invasores de la meva intimitat, aquelles vespes van passar a ser envaïdes per mi. I aquí en podeu veure una en "detall" (lupa + càmera de fotos de 16.1 megapíxels):

Què, acollona, eh? A mi em sembla maca. Maco, que és un obrer. Em va costar Deesses i ajut fer les maleïdes fotografies. De fet, si no hagués estat per l'histerisme de cert sector de la casa, hauria demanat col·laboració... però vistes les reaccions, ja vaig fer bé. Ara, quan la làmpada de l'escriptori es va trencar, em vaig cagar en tot allò que ha existit, existeix i existirà. Si veiéssiu com la tinc subjectada a l'estanteria, us faríeu un tip de riure xD

Se suposa que fora el rusc, fora les convidades inesperades. Però no, elles segueixen aquí, com si res. Ara, que les entenc: estan buscant casa seva però, de rebot, envaeixen la meva! I no m'agrada això d'estar-me amb la persiana baixada tot el dia per si se'ls acut venir a fer-me una visita. És molest. Però és preferible a la picada.

Bé, l'apunt final. Quan el meu pare va tornar de treballar al vespre, va passar a veure com havia quedat la cosa i es va sorprendre que tot hagués anat tan ràpid. El cas és que li vaig dir que això era gràcies a l'eficàcia de la meva mama (porqué mi mamá me mima) i no ho vaig poder evitar, ho tenia a dins i havia de sortir:

Otro triunfo de la administración Carpanta. ¡Que buenos somos y que culito tenemos!

Per cert, tant ensenyar la vespa i, al final, no us he dit que crec, CREC saber l'espècie: Vespula maculifrons o Eastern yellowjacket, com en diuen els americans. Tècnicament, només es troba a amèrica del nord... però mai se sap. Com ja he dit, crec que és aquesta. Si no ho és, s'hi assembla molt; no sóc cap experta en vespes (ni ganes). En qualsevol cas, les amigues de les caigudes encara volten per aquí.

Ara sí que en tinc ganes: a veure quan arriba l'hivern!!!

Tubercles, ja podeu deixar d'aguantar-vos la respiració i recuperar el vostre ritme cardíac normal, ja he acabat per avui. Torna la calma. Que us vagi bé el cap de setmana (si us plau, si us plau, que plogui, molt... moltíssim!) i ens veiem aviat, que tinc una coseta molt sucosa per publicar. Fins aleshores, recordeu que SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

La bèstia al natural: viva.