El dia de la Bèstia

No importa si no enteneu la referència del títol de l'entrada: crec que jo tampoc la tinc clara però m'ha vingut bé. No us entretindré gaire, que avui no estic gaire per a jocs. La truita, que gira molt ràpid.

Bé, ahir, després de passar-me el matí suportant calor, xafogor i gent a la feina, arribo a casa i em trobo la meva germana amb cara de xai a punt d'entrar a escorxar i em diu "Tataaaaaa, m'acompanyes al centre a comprar tint de henna?", tota ella sucre i mel. Qualsevol li diu que no. Així que menja en un sospir, canvia't ràpid i vés a buscar el metro. Tot això sense tenir gaire clar ON havíem d'anar. Perquè la senyoreta no recordava on estava la farmàcia (detall important, veure més endavant) on havia comprat el tint l'estiu passat. Només tenia una pista: "Vaig passar per sota uns arcs". Au, espavila't! Encara sort que sempre he estat bona jugant al "¿Quién es quién?". I li dic "Vols dir la Plaça Reial, oi?". "Sí, sí, sí, sí" diu ella. Doncs ja està. Així que baixem a Liceu... i m'entren els dubtes. Plaça Reial està cap amunt? Cap avall? L'hauran mogut de lloc? Com que no ho recordava, tirem cap amunt i anem a parar a Santa Maria del Pi, dos o tres carrers pel damunt. I la meva germana, experta en orientació i molt, molt intuïtiva, em diu "Aquí no és". Nooooooo?! De debò?! El cas és que em sonava que Plaça Sant Jaume estava a dues passes (efectivament), així que me l'enduc per Avinyó... però passem de llarg perquè (i la meva germana ni em creu ni ho veu clar) la meva intenció era entrar per un dels laterals, cosa difícil perquè les dues entrades estan a Ferran i Rambla. Un petit error de càlcul. A més, ella mateixa m'havia dit a casa que li venia de gust fer un tomb. I el vam fer. Quan arribem a Plaça Reial, em diu que em de buscar una farmàcia que fa cantonada. Bé, ara sé que només hi ha una, UNA única farmàcia que compleixi aquestes característiques... i està a Rambla. Feta la ronda per la Plaça, i sense cap farmàcia remotament semblant al que recordava (?¿) me germana, veig un cartell que diu "Herbolari" i li pregunto si no serà allò el que estem buscant. "No ho sé...", ens hi apropem i... BINGO! No era una farmàcia, era un herbolari, un MALEÏT herbolari (i que consti que no hi tinc res en contra, és la calor del moment). Mentre baixem les escales que porten a la botiga (és un soterrani molt maco), em diu que "El primer cop que vaig venir vaig pensar "Haig de portar a la tata aquí, li encantarà"". Doncs mira, per una vegada, tenia raó.

Us estalviaré el procés de selecció del tint. Cap a les 20 i poc de la nit, li aplico el tint: una espècie de pasta del color de la diarrea aguda i una pudor similar. Com li sol passar a la meva germana, es posa en pla scaredy-cat i li entren tots els dubtes. Em quedarà bé? Serà el color que jo vull? Voldré amagar el cap sota terra? Ja sabeu: neures femenines. Així que en un atac de solidaritat fraterna, m'agafo la meitat de la cabellera i l'empastifo de pasta pudent. I a veure què passa. Com a mínim, si la cosa surt malament, no se sentirà tan sola. És clar que tampoc és un consol, perquè a mi me la pela si queda bé o no. Sóc una borderline. Sopem i esperem que la cosa de consistència poc definida que tenim al cap faci efecte. I a les 23 i molt de la nit arriba el gran final.

Començo jo, que sóc qui menys cabell s'ha tenyit i els efectes de la henna són patents però prou dissimulats com per passar-los per alt. Resultat: ara mateix tinc mitja cabellera del color del coure/medalla de bronze. I m'agrada. És subtil en ambients poc il·luminats però al sol llueix molt bé. El cas és que me germana, quan veu el que el tint li ha fet al meu cabell... entra en pànic. Aleshores tot són presses. L'ajudo a desfer-se de la cosa horrible que té al cap i... txàn, ara la meva tata és una guarrilla peliroja! xD. I li queda molt bé. I a mi també, que collons! Si no m'ho diu ningú, m'ho dic jo mateixa. És un dels meus anhels fet realitat. Vaja, mig anhel, que només porto mitja cabellera acolorida: ser pèl-roja. Resumint: que això de la henna és la gallina dels ous d'or perquè a part de ser molt més econòmic que els tints de supermercat i/o perruqueria, és més natural, gens agressiu amb el cabell, no perd el color de sobte sinó que és gradual i... i... i si et cau al peu, et deixa una bonica marca en forma de tatuatge temporal (no, no m'ha passat pas a mi...).

Així és la meva vida: anecdòtica. I ara, música.

Killing Bono, una pel·lícula molt divertida. Molt recomanable. En versió original és tremenda. Apa doncs, ja he dit el que volia dir. Us deixo perquè reflexioneu sobre allò que heu fet aquest matí i sabeu, SABEU que no hauríeu d'haver fet. I tots sabem de què estic parlant... porteu-vos bé i recordeu que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

No em puc permetre posar-me nostàlgica o em posaré a pensar en coses que
no venen al cas i acabaré enfadada.