[Ressenya] 1Q84; Llibres 1 i 2 - Murakami Haruki

Tubercles, queda inaugurat l'any 2013 al bloc! Us desitjo tones i tones de felicitat a totes i a tots; als vells coneguts i als nous, als que coneixeré i als que volen seguir en l'anonimat (rancis! xD), als que passen per aquí casualment i als que passen i es queden... a totes, a tots, FELIÇ 2013! I ara, al tema.

Durant les últimes setmanes del 2012, vaig estar llegint un dels últims grans èxits d'en Murakami Haruki: 1Q84; Llibres 1 i 2. I dic setmanes, perquè ha estat un llibre que m'he volgut prendre amb calma, un llibre que necessitava temps, tant per llegir, com per assimilar. 1Q ha estat un llibre difícil i estrany, però sorprenentment agradable i fresc. De fet, ha estat com tornar a endinsar-me a Tokio Blues; sentia vibrar el llibre a les meves mans, sentia bategar la història dins meu. S'ha establert una connexió molt forta entre el llibre i jo; en certa manera, m'he reconciliat amb en Murakami, ja que l'últim de les seves novel·les que havia llegit m'havia deixat una mica freda. Freda i confosa. Però 1Q m'ha portat de nou cap a aquest escriptor tant genial i únic.

Ara espero amb candeletes tenir la tercera i última part a les meves mans, però fins al dia de Reis res de res. Així que em toca fer temps i conformar-me amb el bon sabor de boca que m'ha deixat aquesta obra que, des de ja mateix, passa a ser de les meves preferides.

Intentar descriure 1Q a algú que no se l'ha llegit és com voler explicar-li a un invident com són els colors: pràcticament impossible. És de mal explicar perquè, si ve es pot fer un resum de l'argument, el que realment importa no és la trama sinó què et fa sentir, què et fa viure aquesta novel·la. 

En certa manera, és com si la intenció d'en Murakami al escriure aquesta obra, fos concebre una història diferent per a cada persona; un conte personalitzat per cadascun dels lectors, perquè les impressions que jo en puc treure, seran diametralment oposades a les d'una altra persona: les analogies que puguem fer com a éssers individuals, la interpretació de les metàfores que se'ns plantegen; tot pren un altre sentit quan sóc jo, i no tu, qui ho llegeix, qui ho entén. Tot canvia quan és a mi a qui va dirigit el llibre. Crec que és aquesta la màgia d'1Q.

Bé, i parlant del llibre en si, a 1Q84 ens trobem amb una realitat inquietant, aparentment igual a la nostra... i aquí està el quid de tot plegat: aparentment. És l'aparença de les coses, la que fa que aquesta realitat es vegi distorsionada, trencada, alterada. I és aquí, en aquesta absència de normalitat, on hi trobem als dos protagonistes: l'Aomame i en Tengo, dues persones amb una història passada difícil, un present poc comú i definit i un futur incert.

L'Aomame és una dona forta, tenaç, intel·ligent però, molt endins seu, se sent sola i perduda. Sola perquè va perdre el seu moment, perquè va deixar anar massa aviat la mà que la unia a la realitat. Perduda perquè sap que no podrà trobar aquesta mà; perquè, per molt que busqui, la realitat del seu dia a dia ha canviat i aquesta desviació del seu món, l'ha portat a un lloc on és impossible que recuperi el que ha perdut.

En Tengo és un home tranquil, pausat, reflexiu... i està sol. En tot; no té a ningú perquè la única persona que voldria  no hi és. I, aparentment, no hi serà mai més. No obstant, tot i la soledat, tot i els records que el persegueixen i el turmenten, en Tengo vol trobar una sortida; vol evadir-se d'aquesta realitat distorsionada. I la seva vàlvula d'escapament la troba en l'escriptura. Això el porta a endinsar-se en un món esbiaixat, on les paraules tenen més pes que els fets. I els fets només són una petita part de la veritat.

Tots dos caminen per vies paral·leles i partint des d'estacions diferents, els canvis d'agulles els porten a la mateixa realitat alterada, al mateix 1Q84, on reconciliar-se amb els seus passats, els durà cap una espiral vertiginosa directa a la perdició.

Com sempre, i tenint en compte els matisos de la traducció, la prosa d'en Murakami ens arrossega cap a la descripció perfecta, tant dels sentiments com d'allò que capten els sentits: és possible tancar els ulls i veure allò que ens descriu, sentir la pressió, l'angoixa, la tensió i la tranquil·litat, la pau que omple els nostres buits quan la feina ha estat ben feta, l'empatia per aquells que senten i viuen en la història igual que nosaltres sentim i vivim en la realitat. Amb aquest estil tant directe, sense floritures ni camins llargs, només amb bones paraules, bones descripcions i pinzellades de genialitat, en Murakami ens fa ser part de la història, com si l'aire que s'hi respira fóssim nosaltres; va més enllà d'un simple observador extern, d'una tercera persona: l'obra ens absorbeix, ens assimila i es re-escriu a ella mateixa. Ens integra.

En el meu cas, no volia que s'acabés. Si per mi hagués estat, hauria continuat llegint, una pàgina rere l'altre, perquè l'Aomame i en Tengo ja formen part de mi. I haig de saber què els passarà; és una necessitat que va més enllà de la simple ànsia de voler acabar la seva història. Història que no acabarà mai, perquè seguirà escrivint-se paral·lelament a la meva. És quasi una necessitat física, un voler saber el perquè, en quin moment la seva realitat es va alterar, quin motiu hi havia, com quan un amic íntim t'explica la seva història: necessites saber perquè va passar tot, per entendre'l millor, per entendre't a tu mateix. Perquè les nostres vides, les de tots nosaltres, van en paral·lel, s'escriuen les unes a les altres, es complementen i s'ajuden. Són una; una sola memòria.

Hi ha molts llibres que deixen empremta, si voleu que 1Q84 sigui un d'aquests, llegiu-lo, perquè us agradarà. Quan el final s'hagi escrit, quan el cercle estigui tancat, em passaré altre cop per aquí, per a donar-vos les meves impressions sobre tot: sobre l'altra realitat, sobre la veritat amagada, sobre els sentiments i les seves conseqüències; sobre 1Q84.

Que acabeu de passar un molt bon inici d'any. Ja sabeu, res de fer promeses que no pugueu complir; la cosa està en trobar allò que sabem que podem fer i convertir-ho en realitat. Poc a poc.

L'any no seria perfecte sense recordar-vos, dia rere dia que... SOU TOTS MOLT MACOS! Gràcies per seguir-me un any més! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Feliç 2013 a totes i a tots!