Com més amunt pujes... més amunt ets, no?

Estic cansada, petites i petits meus (ara que hi penso, més petites que petits, que de nois n'hi ha pocs), cansada de caminar, cansada d'aixecar-me aviat per anar a treballar però, sobretot, estic cansada de trobar-me amb fets inexplicables! fets paranormals! I no és broma. Deixeu que m'expliqui... avui, 15 de Gener del 2011, anava jo tan tranquil·lament cap a la parada del bus des del Botànic quan, sorpresa! hi havia una cua de, mínim, 100 persones per entrar al Museu Olímpic de l'Esport. I us preguntareu, perquè hi havia tanta gent davant d'un museu que, normalment, està més buit que una discoteca un dilluns? Fàcil (si, fàcil, però jo, personalment, no ho acabo d'entendre): actualment, al museu s'hi exposa una rèplica, repeteixo, RÈPLICA de la Copa del món de futbol. I la gent feia cua per veure-la! la rèplica! És molt trist, molt trist. Hi havia famílies senceres que, com qui va de pic-nic, carregaven bosses amb menjar i beguda. M'imagino l'escena a casa "Mama, mama! Vull anar a veure la Copa!", "Si, fill, si. No pateixis, ara mateix preparo la carmanyola...  i cap al museu, que hi falta gent!". Encara que més que famílies, jo en diria màfies. Si, si, si, totalment. Mentre un dels membres del grup (és a dir, el pare o algun home de robustes cames) feia cua, aguantant tot el sol al damunt (perquè avui ha fet un dia maco de primavera tot i estar a mitjans de Gener), els altres esperaven asseguts pels voltants, dinant i hidratant-se mentre el pobre desgraciat que els guardava el lloc s'anava tornant, de manera lenta i irreversible, raïm sec. Al final, i com a acte de bona voluntat cap al meu cos, he decidit baixar caminant la Muntanya de Montjuïc, cosa que m'ha fet topar amb més i més famílies disposades a perdre tota la tarda fent cua (fet i fet, és com quan vas a Port Aventura... visca! visca!), com també amb grups d'adolescents que es creuen els amos del món, parelles homosexuals (i si no ho eren, poc els faltava) que no et cedeixen el pas a les escales mecàniques perquè no es posen d'acord sobre qui dels dos s'ha d'apartar, grups de pre-adolescents amb l'entrenador de-vés-a-saber-el-que asseguts a les escales de la Font Màgica, turistes que pregunten a altres turistes com comprar una T-10 i, en definitiva, gent molt estranya.

Altre dels fets paranormals que us comentava tracta sobre un colom: un colom i el seu menjar. Tracta sobre com un colom va perdre l'oportunitat de menjar... perquè tenia unes cataractes que ni una iaia de 90 anys! Mireu, tornava d'acompanyar la meva àvia quan, caminant despreocupadament, m'he topat amb una pedra (atenció, present d'indicatiu). Res, una pedreta insignificant i petita. Gris. Arrodonida pel pas del temps i l'erosió que provoquen les pilotes de futbol dels nens que juguen al carrer. Vaja, una pedra vulgar com qualsevol altra. I jo, feliç de ser com sóc, als meus buff! anys, li he etzibat una coça. Així, pam! Total, que la nostra amiga la "Pedra vulgar que estava allí sense fer mal a ningú" ha sortir rodant carrer avall, amb la velocitat suficient per a, per a... per a res! que tenia menys força que una llufa, punyeta! On ens havíem quedat? Ah, sí, la pedra rodava. Bé doncs, roda que rodaràs, la senyora pedra ha anat a ensopegar amb l'únic, ÚNIC colom que hi havia al carrer. I què ha fet, aquest? Llençar-se cap a la pedra com si no hi hagués demà! La devorava amb la mirada abans i tot de veure-la venir! Ha estat com quan vas al zoo i veus als cuidadors donar de menjar als cocodrils! Al colom només li faltava cridar "Comida!". La tenia tant a prop que quasi la podia ensumar (això sempre i quan el sentit de l'olfacte dels coloms encara funcioni correctament i no s'hagi perdut després de anys i anys menjant les porqueries que la gent els dóna i donem per suposat que les pedres puguin ser ensumades). En els seus ulls s'hi llegia un desig indescriptible per aquella pedra, només aquella, cap altra; si en aquell moment arriba un altre colom i intenta prendre-li la pedra, me'l mata. "Mía, mía", "My precious". Al final, m'ha fet pena i tot quan ha vist que, de menjar, res. Ha posat una carona de Ó__Ò, i jo una cara de O__OU. A veure colom, que potser no hi tens ulls damunt del bec? que no has vist que era una pedra insignificant? que no has après res després de rondar pels carrers de Barcelona? qui, en aquesta ciutat, dóna coces al menjar? No colom, no: no es juga amb el menjar. Ja et dic ara que si arriba a ser una molla de pa, no la veus ni caure! A veure qui és el maco que, amb la crisi que tenim al damunt, li cedeix gratuïtament una engruna del que sigui a un colom lleig i brut com tu! Ja! Aquí, qui no corre, vola! que s'ha de ser més espavilat, maleït sia! Si vols demanar almoina, ja pots començar a migrar, que aquí no n'hi  ha per tots! I has tingut sort que: primer, era una pedra i, segon, que jo ja havia dinat, que si arriba a ser un tros d'alguna cosa comestible... ho defenso amb ungles i dents si fa falta! I mira, perquè avui estic de bon humor, que sinó també m'hagués matat amb qui hagués fet falta per la maleïda pedra! ¬¬... merda, ara vull una pedra! Has vist què has fet, colom del dimoni? Estaràs contents, eh!? ejem...

Veieu, com al meu voltant, passen coses estranyes? Sé que volia dir-vos alguna cosa més, però ara no caic... ah, si! Mireu, aquest matí... bé, de fet, aquest matí no. Tot va començar ahir a la nit quan vaig llegir el capítol 27 de 5Elementos; em vaig emocionar tant amb la trista història del meu Matarratas que vaig pensar que, per a desfogar-me, el dibuixaria. Com que era tard per posar-me a fer res, ho vaig deixar pel dia següent, és a dir, avui. I aquest matí, a la feina, l'he dibuixat. La idea era fer un dibuix de cos sencer però no hi havia manera. Així que, al final, he optat pel cap. Només el cap. No m'ha quedat malament, del tot. I el resultat el teniu aquí. Ja us dic ara que, entre el personatge original i la meva visió d'ell, no hi ha color... vull dir, bé, vaja, ja m'enteneu. A veure si us agrada.


Mmmh, no es que el meu escànner no funcioni com hauria, més aviat té a veure amb la qualitat del paper, que és més vell que Matusalén. Com a mínim, té 10 anys. I entre això i que el paper és reciclat doncs... tot ens passa factura. Ah si, ni la cara de l'original és rosa ni el cabell blau però quan faig esbossos no uso llapis de grafit... i ha quedat així, cosa que, per cert, no em desagrada. El Matarratas original és aquest.


És fantàstic i meravellós.

I acabo amb una recomanació: llegiu-vos el còmic de 5Elementos, que és molt bo, de debò. A més, teniu un enllaç directe a la pàgina de descàrregues. Feu-me cas. Que acabeu de passar un molt bon cap de setmana i com solen dir les mares als seus fills menys agraciats... SOU TOTS MOLT MACOS! (però jo ho dic de debò, jeje). Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!


Tu seràs el següent, Arturo. Jujujuju

Comentaris

  1. Nalataia!
    Sorry vulia llegirte abans pero la Nami ha estat enfeinada aquets dies, entre la revista, els blogs y tot,, u.ú' y encara no he acavat del tot...
    Buenu els meus prublemses son un altre món haha, per cert parlan d'un altre món tu en quin vius?
    Per que la historia del colom, es, com dir-ho, flipant? No se si mexplikare be, pero, quin colom esta tan cec per "enamorarse" d'una petita pedra insignificant,, em sembla que el colom aquell delirava,, u<ú'
    Pero be, que vols fer-hi el món te detot a tot arreu,, si no fixat en mi i la meva germana, entre freaky's y tot, vaya unes que som nusaltres haha

    Apaa ya ens llegirem, Ciiaoo~~~!

    Att: Nami

    ResponElimina
  2. La rebista va be haha, la setmana que be cumensarem a publica, dema segurament es dunara a l'estrena amb el apartat d'eports.
    I si ha la gent li agrada dons la rebista es pusara seria ment enmarcha haha.

    Dons be si tens alguna recomanacio, nubetat, o alguna cosa d'algun grup que escoltis digamu que jo soc l'encarregada de la Musica, a si, el meu raco de la rebista es diu Musicalia Mou-te, tagrada el nom? Es, nose com dir-to es a lu Namifikat haha.
    Esperu que majis pogut entendre hhaha.

    Ciiaoo~~!
    Att: Nami

    ResponElimina
  3. Deu meu, a tu es pasa de tot hahaha pobre...
    No se que es pitjor si el primer tros, o el segon hahaha pero lo del colom es bonísim!! hahah quin riure!!
    Buuff, en teoria tindria que estar fent un treball de recerca... pero entre que l'internet aquest dels nassos va super lent, i tinc fred, no tinc ganes de pensar, i e dit va anem a veure el blog de la Nalataia, que així no m'aborreixo hahaha esque no se com t'ho fas que m'enganxo al teu blog hahha xdd
    Bufff... aixó de la psicologia es dificil u.u' pero bueno, es lo que toca hahaha
    Bueno, vaig a veure si adelantu alguna cosa i així demà o demà pasat rublicaré en el meu xdd que el tinc una mica abandonat hahaha
    ens veiem per aquí, adeu maca :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Comenta, és gratuït! Però vigila, que si no m'agrada... ja pots còrrer, buahahaha!

El Tuberclefòssil més visitat

Aires de rereguarda