Entrades

Cop de garrot a la testa

Imatge
Un mes. L'última entrada la vaig escriure el setembre passat. I des d' aleshores, n'he vist de tots colors. Però quan arribo a casa de la feina, estic tan agraïda de poder seure al sofà i no fer res, que encendre l'ordinador i posar-me a escriure em fa una mandra infinita. I tampoc serà pel munt d'hores que treballo... bé, fins a finals de setembre sí, que vaig fer més hores que un cargol en una marató. Hores intenses però satisfactòries. El meu encarregat comparava muntar i obrir la botiga a un part - és aquí on es nota que és un home i que no donarà a llum en sa vida -. Deia que ens costaria treure-la endavant, que hi hauríem de posar molt per part nostra i ens costaria veure els resultats però que, un cop muntada i inaugurada, n'estaríem super orgullosos, que veure la nostra criatura d'una peça seria memorable. Bé, certament em va alegrar acabar el muntatge però super orgullosos de la nostra criatura és una expressió un pèl exagerada. Sobretot quan veus…

La rutina i altres dimonis (no necròfags) que apareixen a la tardor

Imatge
És deliciosament amarg com passem d'estar de vacances - feliços i sense preocupacions - a la rutina, a la diabòlica rutina de la tardor. Estudis, feina, compres i compromisos... tot ens cau de sobte al damunt, i si bé ja ho sabíem, ja ho estàvem esperant... el tràngol no se'ns fa més dolç. Ni més fàcil d'empassar. No pas.
Posem com exemple la meva persona. Ara mateix, sé positivament - i negativament atès tot el que m'espera - que aquest mes de setembre serà infernal. Diuen que també meravellós i reconfortant. Diuen. Amb la quantitat de feina que, ben aviat, em caurà al damunt com si fos una llosa, crec que puc dir amb quasi tota seguretat que ni meravellós, ni reconfortant. No a curt termini. Quan acabi, potser. 
Si sé, no obstant, què NO passarà els diumenges. Feia tantíssims anys que treballava els caps de setmana que, en el meu nucli més candent i primitiu, ja havia assimilat aquests dos dies com part inseparable dels cinc dies que els precedeixen. Per a mi, el di…

Quan et fons i venen les bruixes

Imatge
Avui no hi ha gaire teca per explicar, però si us volia ensenyar cert dibuix que estic colorant i - encreuo els dits - espero que acabi decorant el menjador de casa en un futur pròxim. Mireu si estic falta d'idees per Nadal, que m'estic plantejant emmarcar-lo, embolicar-lo i deixar-lo sota l'arbre el dia de reis. Per desgràcia, em seguirà faltant inspiració pel de me germana - sí, ja vaig colorar un dibuix per ella; no és una opció -.

En fi, aquí el teniu.


Ni us podeu imaginar com m'està costant colorar la maleïda cenefa que hi ha darrera el mussol. Hi ha línies que són tan menudes i estretes que estic usant una lupa: UNA LUPA! I, així i tot, sovint em surto de la ratlla - per sort, és tan minúscul que no es nota, ha! -. Ara hi ha més plomes pintades i queda molt curiós, però encara em falta tota la cenefa superior i em fa una mandra terrible, posar-m'hi. Crec que causarà sensació - encara que les fotos són una merda, ho reconec -.

No és l'únic animaló que he …

Com la meva setmana de vacances ha transcorregut entre núvols i tramuntana

Imatge
En fi, jo que esperava amb candeletes els dies de vacances que tenia planejats...i l' Empordà me l'ha jugat. Sí, com ho sentiu: l'Alt Empordà m'ha fotut les vacances en l'aire. Jo que volia passar-me el dia a l'aigua, nedant i capbussant-me en aquell cristall líquid que són les platges de Portbou, Llançà, Roses...i me n'he quedat amb les ganes. Amb moltes ganes. Un de cinc! Un únic maleït dia - i mai més ben dit per com va començar - he pogut gaudir de l'aigua fresca i clara. I tota l'estona patint pels núvols que, com un corb de mal averany, sabia que acabarien apareixent. I ho van fer: a primera hora del matí, quan anava a buscar el tren i a mitja tarda, quan me germana i jo vam decidir anar per la via ràpida i estalviar-nos la tramuntana glaçada. Set hores de sol - aprofitades al màxim - que es van fer curtes i escasses.
Ara, si volem parlar d'hores fosques i humides, Girona va ser el súmmum de les vacances. Ja d'entrada, i des de Figuer…

Cap de setmana lector

Imatge
Un cop més, em planto davant vostre - que consti que ningú us hi obliga - per compartir una part del meu món. Del meu món interne, vull dir. El dels somnis, concretament. Correcte, com ja va passar fa prop de cinc mesos, he tornat a plasmar en paraules un dels meus curiosos i excèntrics somnis. Una d'aquelles coses que la gent normal sol guardar-se per a si mateixa però que jo escampo als quatre vents, sense vergonya ni penediment. Qualsevol dirà que m'agrada que em jutgin. Doncs no; ja vaig suportar prou judicis de valor quan anava a l'escola i em tocava aguantar els subjectes que tenia com a companys de classe. Un drama, un que em vaig empassar, digerir i expulsar. D'aquí que la meva germana elogiï constantment les meves nefastes habilitats socials.
La qüestió és que ja som tots adults, i si algú em vol criticar els somnis, endavant. Jo seguiré aquí, de peu, com la muntanya que no cedeix al vent però que, si en bufa massa, potser esclafa el que té a sota. Què, maca …

Història d'un Tubercle i del cuquet de l'amor

Imatge
Fa uns dies vaig decidir que, ja que les meves habilitats socials són escasses, tirant a nul·les - i la meva germana us pot oferir una classe magistral sobre el tema, només us hi heu d'apuntar..crec que obra noves sessions a l'agost... - i que, no obstant, em considero una bona persona, intentaria fer alguna cosa per ajudar. A qui o a què és un tema espinós. No per a mi, que em conec les tares però si per a la resta dels habitants d'aquest planeta els qui, seguint un raonament molt humà i molt lògic - per a ells, que jo ho veig força més diferent, més negre concretament -, segurament considerarien que sóc algun tipus de monstre malvat i sense ànima que es passeja impunemente entre els seus fills i em farien fora dels seus carrers amb cubells d'aigua bullent. O aigua beneïda, purificant així el terra que trepitjo. O potser no farien res perquè n'hi ha que són pitjors que jo i vesteixen de Gucci al Congrés dels Diputats. Feu-me cas: si les coses van malament, sempre…

Ser català, ser garrepa...i fer magdalenes

Imatge
Diuen que els catalans són garrepes. Jo dic que són estalviadors. Som. I que ens agrada aprofitar les coses, sobretot quan les comprem per fer-les servir - o consumir-les - i al final, resulta que no ens agraden. A veure, siguem raonables: si ja ho has comprat, quin servei hi farà, dins del camió de les escombraries? Cap. Doncs no siguis soca i reaprofita-ho! No està tan de moda això de donar una segona vida als nostres objectes quotidians? Qui diu que no podem fer-ho amb el menjar? Jo no. Tubercles, us presento unes magdalenes de segona mà.


Veureu, fa un parell de nadals, al meu pare li van regalar una caixa de cerveses artesanes i, entre elles, n'hi havia una de negra que no em va desagradar. D'entrada us dic que no bec. De fet, puc comptar amb els dits d'una mà - i me' sobren - les vegades que bec en un any. La cervesa en qüestió tenia cert regust a café amb llet - o té negre amb llet, que té el mateix gust i color que el tallat - i va despertar la meva curiositat.…